És el que té la vida. Els Rolling Stones, els rebels, els transgressors, els nens dolents, han facturat un disc sens dubte més que acceptable, amb fortes arrels de blues (cosa que s'agraeix) però amb cap ambició compositiva i sense cap clàssic. I Paul McCartney, el comercial, l'aburgesat (?), el de les baladetes, ha fet un disc molt més agosarat, creatiu, treballadíssim a l'estudi, amb brillants composicions i brillans arranjaments, molt més complet i variat a nivell estilístic (una cosa que trobem a faltar en els Stones dels darrers discos en estudi), fent cançons de rock directe, de rock progressiu, pop amb arranjaments de vent, de corda, o només amb una guitarra acústica, cançons que no estarien fora de lloc a "Abbey Road" o a l'album blanc (i això sense plagiar els Beatles). Sona nou però segueix la tradició i és 100% McCartney. És el millor que ha fet aquest home des de Flowers in the Dirt. Fins i tot millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada