dissabte, 31 de desembre del 2011

Beatles virtuals



Els Beatles no van tocar I Want You (She's So Heavy) al famós últim concert al terrat d'Apple però tant se val, la recreació és impressionant. La roba que duien, els instruments, tot.

dimecres, 28 de desembre del 2011

El bo i dolent del 2011

L'Eduard Puignou de Melomania ha elaborat un repàs als millors discos del 2011: El més destacat de l’any musical 2011 en 111 twetts. Com a complement, i en un format totalment diferent, he repassat el 2011 d'una altra manera.

Vull començar parlant d'un gran desencís: "A Scarcity of Miracles", de Jakszyk, Fripp and Collins. Les expectatives eren molt altes, especialment perquè suposava la reunió de dos vells companys de King Crimson, el seu líder Robert Fripp i el brillant saxofonista i flautista Mel Collins. No és un mal disc però venint de gent amb una llarga carrera caracteritzada per l'experimentació, la innovació i l'excel·lència tècnica, el resultat és massa convencional (alguns dirien avorrit):



Una altra decepció (però aquesta estava cantada): la del nou disc dels Red Hot Chili Peppers. No cal dir gaire cosa al respecte. La banda segueix el seu declivi creatiu i no hi ha llum al final del túnel. Sembla mentida que aquest grup hagi estat responsable de meravelles com Blood Sugar Sex Magik.

Un altre disc sobre el qual hi havia gran expectatives era el de la reunió d'Anthrax amb el seu clàssic vocalista Joey Belladona. El pioners del Thrash Metal han facturat un treball de gran qualitat. Alguns encara pensem que el futur de la banda està amb John Bush, amb qui han facturat discos innovadors i frescos com ara el precedent "We've Come For You All", però el cert és que Worsip Music és fins i tot millor que alguns dels seus discos dels anys 80:



El 2011 també ha estat l'any de Magnòlia, el nou disc de la jove cantant, pianista i compositora Maria Coma. Imprescindible veure-la en directe:



Els veterans del clàssic progressiu Uriah Heep ens van deixar un notable Into The Wild. També en vam parlar.

Dins d'aquest gènere que en diuen Americana, l'any 2011 hem pogut gaudir de "The Harrow & The Harvest", el nou disc de Gillian Welch, sempre amb el seu company musical, i autèntic virtuós, David Rawlings. També en vam parlar.

2011 ha estat l'any que Dream Theater han sabut tirar endavant (i de quina maera!) després que el seu líder i bateria durant més de 20 anys, Mike Portnoy, abandonés el grup. Els novaiorquesos han facturat un disc fresc, variat, molt melòdic, que jo personalment he punxat fins a la sacietat:



Yes han publicat Fly From Here. He de dir que no he sentit el disc, però el fet és que la llegendària banda britànica de rock progressiu ha decidit prescindir del seu cantant de tota la vida, l'insubstituïble Jon Anderson. La cosa és que Anderson va haver de passar pel quiròfan i el grup va decidir fitxar el cantant d'una banda de tribut a Yes per tal de fer alguns concerts mentre Anderson es recuperava. Quan aquest va estar un altre cop disponible, els seus companys van decidir seguir tocant amb el seu imitador i fins i tot han tret un nou disc. Salvant totes les distàncies que vulgueu, és com si Led Zeppelin haguessin acomiadat Robert Plant.

Whitesnake han publicat Forevermore, un disc ben fet i que ha intentat atreure els vells fans de la banda però sense aconseguir-ho. Els que coneixem la seva etapa clàssica enyorem aquella banda de blues-rock capaç de facturar joies com Ready an' Willing.

Molt més interessant és el que fan Black Country Communion. Enguany han editat el seu segon disc ("2") i el DVD en directe "Live Over Europe". També s'ha editat el llibre "Glenn Hughes: The Autobiography". Però a més, enguany s'ha publicat el concert/documental en DVD "Phoenix Rising", dedicat a l'etapa de Deep Purple amb el gran Tomy Bolin. Tot plegat festa grossa per als amants del rock clàssic:




Alguns discos que també han aparegut el 2011 i que malgrat no haver-los pogut sentit encara, en tinc molt bones referències: Green Naugahyde de Primus, Welcome 2 My Nightmare d'Alice Cooper, i Chickenfoot III. Respecte al nou disc de Janes's Addiction, The Great Escape Artist, em vull reservar l'opinió perquè he llegit coses bones i dolentes, i és una banda que m'estimo molt.

Enguany hem assistit a una campanya de reedicions de la discografia de Pink Floyd a l'estil Pink Floyd, és a dir, de grans proporcions. Cada disc ha aparegut en tres formats, amb remescles material inèdit a dojo, etc. En vaig parlar al blog recentment.

Una altra reedició ha estat la de 40è aniversari d'Aqualung, l'icònic disc de Jethro Tull, restaurat per Steven Wilson en una versió de luxe, tal com mereix un dels discos definitius del rock.

Enguany també s'ha editat una filmació històrica dels Rolling Stones: "Some Girls, Live in Texas '78".

El 2011 també ens ha donat "Lemmy", el documental dedicat a una de les icones del rock com és líder de Motörhead. Per cert, si algú no ha llegit l'autobiografia de Lemmy, "White Line Fever", s'està perdent un gran llibre d'història del rock.

El llegendari Johnny Winter ha publicat nou disc, Roots, i la molt veterana Doris Day ha publicat nou disc: “My Heart”.

No és un disc, però el 2011 en termes musicals també ha vist l'edició del film de Sorsese "George Harrison: Living In The Material World", fet des del rigor i certament emocionant, res a veure amb Shine A Light.

L'univers Black Sabbath ha viscut un any per a recordar. L'11 de l'11 de l'11 va ser la data triada per la banda per a anunciar la reunió de la formació original, amb Ozzy, i aquest cop sí que han promès que hi haurà nou disc. A més, enguany s'ha editat “Iron Man: My Journey through Heaven and Hell with Black Sabbath”, és a dir, l'autobiografia de Tony Iommi. També s'ha publicat el documental "God Bless Ozzy Osbourne". I no hem d'oblidar que enguany “Blizzard of Ozz” i “Diary of a Madman” finalment han estat editats com cal en CD i restituint les pistes de baix i bateria originals, que Ozzy havia fet regravar l'any 2002 en un dels episodis més vergonyosos del rock.

És horrible veure com passa el temps. L'any 2011 s'han celebrat 30 anys de l'aparició d'aquests discos:

Killers (Iron Maiden)
Difficult to Cure (Rainbow)
King Bee (Muddy Waters)
Moving Pictures i Exit...Stage Left (Rush)
Face Dances (molt bon disc dels Who)
Somewhere in England (George Harrison)
Come an' Get It (Whitesnake)
No Sleep 'til Hammersmith (Motörhead)
Friday Night in San Francisco (Al Di Meola, John McLaughlin, Paco de Lucía)
She Shot Me Down (Frank Sinatra)
Tattoo You (The Rolling Stones)
Denim and Leather (Saxon)
Point of Entry (un disc a reivindicar de Judas Priest)
Discipline (King Crimson)
You Are What You Is (Frank Zappa)
Diary of a Madman (Ozzy)
Mob Rules (Black Sabbath)
Renegade (Thin Lizzy)
For Those About to Rock We Salute You (AC/DC)


I el 2011 ha estat l'any de la mort de Gary Moore i Amy Winehouse. També en vam parlar.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Comig Home per a Illinois Central


Avui he aprofitat una estona abans i després de dinar per a enregistrar un Coming Home versió boogie woogie amb la idea que algun dia la puguem tocar amb Illinois Central. Té errades però és el que és i està feta en un pim pam. Ara que l'escolto, tal volta quedaria millor en un tempo més lent, com una mena de blues ràpid. No sé, ja veurem.

divendres, 9 de desembre del 2011

Guns N' Roses, un bluff



Un tweet de l'Albert Cuesta sobre els Doors i com són de sobrevalorats, m'ha fet pensar en un altre grup: Guns N' Roses. Ara tornen a ser el centre d'atenció perquè s'ha anunciat que entraran al Rock And Roll Hall Of Fame i s'especula amb una reunió de la formació original.

Segur que hi hauria gent que em voldria matar per dir-ho però Guns N' Roses no tenen de destacable res més que un puto disc: Appetite for Destruction. Punt. I que quedi clar: jo tinc el vinil. Sí, sí, l'original del 1987. Un gran disc de hard rock. N'hi ha molts d'altres, però.

Què va venir després? Un EP amb quatre temes acústics i alguns en directe, per a fer caixa, i un exercici de megalomania impresentable anomenat Use Your Illusion I & II, amb aquelles balades, aquells videoclips. Molt lluny quedaven els temps en què uns macarres de Sunset Strip tenien una banda de hard rock... tres anys abans (!).

Una vergonya. Molt agraït hauria d'estar Axl Rose d'haver pogut viure de l'Appetite tots aquests anys, fins i tot arrossegant pel fang el nom del seu grup. Imperdonable. Ser excèntric i donar la nota també hi han ajudat, és clar. Guns N' Roses, tant com m'havien agradat i els he perdut tot el respecte. De fet ja ho vaig fer l'any 91: aquelles fotos, aquella gira, patètic. Això sí, ara entraran al Rock And Roll Hall Of Fame i el seu nom adquirirà color de llegenda, al costat dels de Led Zeppelin o Queen. Si és que...

dilluns, 28 de novembre del 2011

Trio 2.0

Illinois central sant josep

Quan vam formar Illinois Central l'any 2002 érem un trio. El Nando Pemán a la guitarra, en Cristian Roig a la bateria i jo al baix i veu. Després vam passar a ser un quartet. Hi va haver anades i vingudes de gent però en Nando i jo sempre hi vam ser. Totes les gravacions de l'època en què érem un trio sonen molt malament (estan fetes amb un Walkman), excepte una que està feta amb el minidisc, i és una llàstima perquè els concerts de trio són els que més m'agradaven. No sé qui era el bateria aquesta nit de l'11 de gener del 2003 (però segur que no era el gran David Adán). En qualsevol cas així és com sonaven Illinois Central en format de trio. M'ha vingut de gust recordar-ho ara que estem tornant a muntar el grup, un altre cop en format de trio:

Summertime 11.01.2003 by ferran-nogues

dissabte, 26 de novembre del 2011

Els arxius d'Alan Lomax a Youtube

Alan Lomax Archive és el canal oficial on podem veure filmacions del conegut investigador Alan Lomax. Arqueologia viva, els darrers dies de vida d'unes manifestacions culturals que s'han perdut i només perduren en documents sonors i filmacions:



dissabte, 12 de novembre del 2011

Black Sabbath, ara sí



Black Sabbath ja es van reunir amb Ozzy l'any 1999 i van fer alguna gira on interpretaven els clàssics. Tothom esperava un nou disc. Recordo perfectament declaracions de Tony Iommi dient que havien estat assajant a Londres i havien tret riffs i idees molt bluseres, molt properes al so del grup l'any 70. La cosa va quedar aquí. Ara, l'11.11.11, han anunciat reunió i nou disc produït per Rick Rubin i previst per al 2012. Amb Dio van aconseguir fer reviure la màgia i facturar un disc sensacional (The Devil You Know). Veurem què fan amb Ozzy.

divendres, 4 de novembre del 2011

dimecres, 2 de novembre del 2011

Per molts anys, Keith Emerson



Avui, 2 de novembre, Keith Emerson, un dels més grans teclistes del rock fa 67 anys. Molts el recordaran per la megalomania i la grandiloqüència en què Emerson, Lake & Palmer van caure, com tantes altres bandes del rock progressiu dels anys 70. Però això forma part de la seva grandesa. Excel·lent compositor, innovador i influent. Per molts anys.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Seasons in the Abyss: 21 anys


L'any passat va fer 20 anys d'aquesta obra mestra del metal, sense cap commemoració. Seasons in the Abyss va ser la culminació, el cim creatiu de Slayer i la fi d'una època daurada que va tornar l'any 2006 amb Christ Illusion. El perfeccionament d'una fórmula que havia començat amb Reign in Blood (1986) i s'havia millorat amb South of Heaven (1988). Esperem una reedició de l'obra de Slayer com es mereix.



divendres, 21 d’octubre del 2011

Evanescence han tornat


És només el seu tercer disc i ja és el del seu retorn (l'anterior, The Open Door, és del 2006!). Evanescence són la sofisticació, la seguratat, la peça ben feta. Com una pel·lícula de Hollywood comercial però impecable. Senzillament funciona.

Aquest disc s'ha anat cuinant des del 2009 i, al contrari que els seus dos predecessors, aquest és un disc compost per la banda com a conjunt. És per això que el seu títol és el nom de la banda. Van entrar a l'estudi i van fer les sessions de gravació però no satisfets amb el resultat van canviar de productor i van tornar-hi una altra vegada refent-lo de bell nou. Evanescence no inventen res de nou però si el que fan és inspirat com aquest nou disc, és sempre benvingut.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Nou vídeo de Pomplamoose


Sempre és un plaer veure una d'aquestes peces d'orfebreria. El nou vídeo de Pomplamoose es diu Bust Your Knee Caps.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Òpera en texans?

Encara no l'he vist però el títol no m'agrada perquè els qui no coneixen el món de l'òpera (a qui sembla que va adreçat aquest programa), poden endur-se la idea equivocada que perpetua l'estereotip de l'òpera com un esdeveniment elitista i de gala, on la gent va amb vestit llarg i de frac. Òpera en texans? Però vaja, en qualsevol cas, sempre és benvingut un programa d'òpera i espero que estigui bé.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Dream Theater ho han tornat a fer



Tothom sap que Mike Portnoy no era només el bateria de Dream Theater, sinó que n'era el líder. Les seves aportacions no eren només compositives sinó que afectaven tot el procés creatiu dels discos i l'activitat general del grup. Però Dream Theater tenen músics prou qualificats com per tirar endavant l'elaboració d'un disc nou i crec que han mantingut el nivell de manera notable.

Després del gir sobtat que la sortida de Portnoy va suposar per al grup, jo esperava un disc que seguís el que suggereix el seu títol. Esperava un disc convuls, agressiu, de reafirmació, un cop de puny sobre la taula per a dir "aquí estem i seguim endavant". Però no. Només cal sentir l'inici del disc: una suau i elegant introducció de guitarra neta. A Dramatic Turn of Events és un disc molt melòdic, optimista, que no s'adiu amb el seu dramàtic títol.

La sortida de Portnoy també ha afectat la producció i mescla: aquest és un disc més equilibrat. La bateria està al nivell de la resta d'instruments i el baix guanya una mica de protagonisme respecte a mescles anteriors, cosa que jo personalment agraeixo. Pel que fa al substitut de Portnoy, Mike Mangini, està sobradament capacitat per a la feina (altrament no seria el bateria de Dream Theater). Comparar Portnoy i Mangini no té sentit. Personalment agraeixo a Mancini que no hagi volgut epatar i fer veure que és un pop que intenta fer-se notar en tot moment com Portnoy. Mangini s'ha posat al servei de les composicions, que és el que s'ha de fer. I pel que fa a James Labrie, aquest home millora amb els anys fins al punt que jo actualment no el canviaria com a cantant de Dream Theater (al contrari del que he pensat durant molt anys). Labrie ha adaptat les línies vocals al seu registre, ha après a ser conscient de les seves capacitats i a treure el millor de la seva veu i amagar el pitjor. Enrere han quedat les desafinades i les estridències.

Si hem de dir alguna cosa negativa és que Dream Theater ja no ens sorprenen. Les cançons d'aquest disc podrien estar perfectament, per exemple, a Octavarium. Sembla que Dream Theater han trobat un lloc on se senten còmodes. Els seus quatre darrers discos, sense caure en la repetició, segueixen una línia força definida i estable. Lluny queden els tombs estilístics. A mi, tot i que m'agrada que les bandes evolucionin, ja m'està bé sempre que les cançons mantinguin el nivell creatiu.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Pink Floyd: preparem la butxaca


Ho han fet a l'estil Pink Floyd. Una edició remasteritzada de la seva discografia amb edicions Immersion: caixes de luxe (6 discos en algun cas), farcides de material inèdit. Coses que ni els propis membres del grup sabien que existien, com la famosa versió de "Wish You Were Here" amb Stephane Grappelli (que es donava per perduda). Un somni per a qualsevol fan de la banda. Però això val pasta. Enguany en compraré un, si les coses van bé :-)

Si mirem els continguts de, per exemple, l'edició de The Dark Side Of The Moon ens farem una idea de la magnitud de la cosa:

DISC 1 – CD 1:
The Dark Side Of The Moon digitally remastered by James Guthrie 2011

DISC 2 – CD 2:
The Dark Side Of The Moon performed live at Wembley in 1974 (2011 Mix and previously unreleased)

DISC 3 – DVD 1, ALL AUDIO:
- The Dark Side Of The Moon, James Guthrie 2003 5.1 Surround Mix (previously released only on SACD) in standard resolution audio at 448 kbps
- The Dark Side Of The Moon, James Guthrie 2003 5.1 Surround Mix (previously released only on SACD) in high resolution audio at 640 kbps
- The Dark Side Of The Moon, LPCM Stereo mix (as disc 1)
- The Dark Side Of The Moon, Alan Parsons Quad Mix (previously released only on vinyl LP/8 track tape in 1973) in standard resolution audio at 448 kbps
- The Dark Side Of The Moon, Alan Parsons Quad Mix (previously released only on vinyl LP/8 track tape in 1973) in high resolution audio at 640 kbps

DISC 4 - DVD 2, ALL AUDIO VISUAL:
- Live In Brighton 1972: Careful With That Axe, Eugene (previously unreleased on DVD) Set The Controls For The Heart Of The Sun (previously unreleased on DVD)
- The Dark Side Of The Moon, 2003 documentary (25 min EPK)
- Concert Screen Films (60 min total): British Tour 1974 French Tour 1974 North American Tour 1975

Screen films play in stereo and 5.1 Surround Sound

DISC 5 – BLURAY, AUDIO+AUDIO VISUAL -AUDIO: The Dark Side Of The Moon, James Guthrie 2003 5.1 Surround Mix (previously released only on SACD) in high resolution audio at 96 kHz/24-bit
AUDIO:
- The Dark Side Of The Moon, Original stereo mix (1973) mastered in high resolution audio at 96 kHz/24-bit
AUDIO VISUAL:
- Live In Brighton 1972: Careful With That Axe, Eugene (previously unreleased on DVD/BluRay) Set The Controls For The Heart Of The Sun (previously unreleased on DVD/BluRay)
- The Dark Side Of The Moon, 2003 documentary (EPK)
- Concert Screen Films (5.1 Surround Mix): British Tour 1974 French Tour 1974 North American Tour 1975
- Concert Screen Films (High Resolution Stereo Mix): British Tour 1974 French Tour 1974 North American Tour 1975

DISC 6 - CD3:
- The Dark Side Of The Moon 1972 Early Album Mix engineered by Alan Parsons (previously unreleased)
- "The Hard Way" (from ‘Household Objects’ project)
- "Us And Them", Richard Wright Demo (previously unreleased)
- "The Travel Sequence", live from Brighton June 1972 (previously unreleased)
- "The Mortality Sequence", live from Brighton June 1972 (previously unreleased
- "Any Colour You Like", live from Brighton June 1972 (previously unreleased)
- "The Travel Sequence", studio recording 1972 (previously unreleased) - Money, Roger Waters’ demo (previously unreleased)

40 page 27cm x 27cm booklet designed by Storm Thorgerson Exclusive photo book edited by Jill Furmanovsky 27cm x 27cm Exclusive Storm Thorgerson Art Print 5 x Collectors’ Cards featuring art and comments by Storm Thorgerson Replica of The Dark Side Of The Moon Tour Ticket Replica of The Dark Side Of The Moon Backstage Pass Scarf 3 x Black marbles 9 x Coasters (unique to this box) featuring early Storm Thorgerson design sketches 12 page credits booklet.

dilluns, 19 de setembre del 2011

El so de Jerusalem per Kutiman


Sempre és un bon moment per veure una de les creacions de Kutiman. Recordem que aquest home agafa fragments de vídeo que corren per Internet i en fa un muntatge sempre sorprenent. En aquest cas fa un retrat del so de Jerusalem, ajuntant en una mateixa cançó músics que aquest cop segur que mai haurien imaginat que acabarien "tocant plegats".

dimecres, 14 de setembre del 2011

Tres que han arribat

M'acaba d'arribar un paquet amb tres discos. Encara no els he sentit. Hi ha el nou de Dream Theater, A Dramatic Turn Of Events, el primer disc de la banda sense el seu bateria i líder durant vint anys, Mike Portnoy. la incorporació d'un nou membre a grups consolidats sol ser un revulsiu i normalment serveix per esperonar el grup. Em ve al cap el cas dels Beatles: l'any 1969, quan les sessions del que acabaria sent Let It Be estaven abocades al fracàs, enmig de la manca d'idees i amb les relacions personals en estat crític, Harrison va tenir la idea d'incorporar Billy Preston com a músic convidat. L'ambient va canviar immediatament i les sessions van donar interpretacions fresques i carregades d'energia com ara el mític Get Back o Don't let Me Down. També penso en Deep Purple. L'any 1994, la segona reunió amb Ritchie Blackmore havia dut la banda a un estat de tensió que tots coneixien bé. La sortida del guitarrista i l'entrada de Steve Morse va suposar un alleugement i un estímul creatiu per a una banda acostumada a treballar sota tensió. El resultat fou el disc Purpendicular, una col·lecció de cançons variades i espontànies que, si s'arriba a publicar als anys setanta, actualment seria un clàssic aclamat per tothom. Encara no l'he sentit però espero que el cas de Dream Theater vagi en aquesta línia.




El segon disc del paquet és el nou de Laura Marling, A Creature I Don't Know. La vaig conèixer musicalment amb el seu segon disc, I Speak Because I Can. Diríem que fa americana si no fos que és una cantant britànica. Em dóna la sensació que aquest nou disc és més sobri i cru que l'anterior. Ja em va bé.




El tercer disc és Worship Music, el nou d'Anthrax. Un disc de retorn per partida doble. Primer perquè és el primer disc des del sensacional We've Come for You All (2003), i després perquè és el primer disc amb el seu cantant Joey Belladonna des que abandonà el grup l'any 1992. Jo no era partidari d'una reunió amb Belladona. La seva etapa amb John Bush havia estat sensacional i havia culminat amb l'esmentat We've Come for You All i el CD i DVD en directe Music of Mass Destruction. La gravació de Worship Music, a més, ha estat llarga i difícil. La van començar amb John Bush a la veu, la van continuar amb el fugaç Dan Nelson, i finalment ha estat Belladona qui ha acabat posant veu a un disc que estava pràcticament enllestit. Fins a quin punt l'han refet és una incògnita. Charlie Benante segueix sent, més de vint anys després, un dels millors bateries de metal del món mundial. Espero que el disc estigui a l'alçada de les expectatives.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Recycler: blues industrial


Sé que no és l'etapa del grup preferida pels seus seguidors però tant se val. ZZ Top, a banda de posar les piles al boogie de John Lee Hooker, van inventar el blues (o hauríem de dir-ne el boogie?) industrial.

Era l'època idònia per a fer-ho: anys 80, bateries electròniques (o programades), guitarres sintetitzades, i producció ad hoc. Tot això va arribar al seu apogeu amb el desè disc del trio texà, Recycler. Música de carretera.

Quan vaig pels camins de terra d'Eivissa, passant per paisatges rurals degradats, amb autoconstrucció i xabolisme, magatzems de bloc i sostre d'uralita, gallines aquí i un cotxe abandonat allà... ha de sonar Recycler, amb joies com Burger Man:
Once you try my burger baby,
you'll grow a new thyroid gland.
I said just eat my burger, baby,
make you smart as Charlie Chan.

dijous, 8 de setembre del 2011

McCartney + 9/11 > The Love We Make

"Directed by iconic documentary filmmaker Albert Maysles (Gimme Shelter, Salesman, Grey Gardens) and award-winning filmmaking partner Bradley Kaplan (Muhammad and Larry, Get Yer Ya-Ya’s Out!, Sand and Sorrow), THE LOVE WE MAKE documents Paul's role in the planning and performance of the monumental benefit concert at Madison Square Garden, “The Concert for New York City,” which took place less than six weeks after the terrorist attacks. Shot in the signature cinéma vérité style that Maysles pioneered and made famous when he filmed the Beatles’ first visit to America in the legendary 1964 documentary What’s Happening! The Beatles in the U.S.A., THE LOVE WE MAKE was filmed in 16mm black & white, Maysles’ camera intimately capturing Paul’s personal mission to help heal the city that welcomed him with open arms so many years ago. Paul was in New York on the day of the attacks, and saw first-hand the destruction and tragic consequences of one of the most horrific days in U.S. history. "

dijous, 25 d’agost del 2011

El Metal God fa 60 anys

Més celebracions: Rob Halford (el Metal God) ha fet 60 anys. Tots sabem que no canta com l'any 82 però encara pot oferir molt bons concerts amb Judas Priest. No és el moment ni el lloc per a definir la importància i la influència d'aquest personatge a la música popular del segle XX. Per molts anys. A la web de Judas Priest hi ha algunes fotos de la celebració de l'aniversari, amb un pastís ad hoc.

dimecres, 24 d’agost del 2011

El film de Scorsese sobre George Harrison



Ja tenim el trailer del documental de Scorsese "George Harrison: Living In The Material World":
Coming this October, Martin Scorsese traces the life of George Harrison in an intensely personal film, weaving together previously unseen archival materials, home movies, and interviews with Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr, Jackie Stewart and others.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Torna, Anastacia

La vaig descobrir perquè me la va recomanar el meu cosí Eduard fa anys (acabo d'enfonsar la seva reputació). Entre el 2000 i el 2004 va facturar tres discos (Not That Kind, Freak of Nature i Anastacia), que tenen cadascun tres o quatre cançons sensacionals, material més que suficient per a fer un directe demolidor.

L'Anastacia era una cantant mainstream però tenia quelcom que la feia diferent de les nenes mones, a banda d'una veu molt personal i de ser una de les veus blanques més negres. Fins i tot les tres coristes que duia als seus inicis eren tres ties normals. El seu funk-rock ballable entrava molt bé. Els seus singles eren molt comercials però tenien arranjaments frescos i una execució vocal sempre brillant.

Ara tot això ha canviat. Jo pensava que havent superat un càncer de pit i després d'un parèntesi de quatre anys reapareixeria amb un material de primera però no ha estat així. Sé que faig tard però acabo de sentir Heavy Rotation (2008) i malauradament el so és decididament per a tots els públics, les cançons són fàcils, previsibles i fluixes, i ja no hi trobem aquella cosa. No tenia cap necessitat de fer una cosa així. Torna aviat, Anastacia.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Can Jordi 12.08.2011

Una altra nit de blues ranci. No ha estat la meva millor nit però ha tingut bons moments com ara l'aparició de n'Albert Cooper que, com que no tenia micro, ha cantat a pel passejant entre les taules del públic (i s'ha deixat la veu). Un bon número.

Meravellosa com sempre l'hospitalitat d'en Vicent a Can Jordi Blues Station.


IMG_6617__72ppi

IMG_6589__72ppi

IMG_6570__72ppi

IMG_6569__72ppi

IMG_6561__72ppi

IMG_6558__72ppi

IMG_6555__72ppi

IMG_6645__772ppi

dijous, 11 d’agost del 2011

Jon Lord, en tractament per càncer



Mitjançant un comunicat a la seva web m'he assabentat que el llegendari teclista i compositor està sota tractament per càncer.
I would like all my friends, followers, fans and fellow travelers to know that I am fighting cancer and will therefore be taking a break from performing while getting the treatment and cure.

I shall of course be continuing to write music – in my world it just has to be part of the therapy – and I fully expect to be back in good shape next year.

God bless and see you soon Jon

Thank you.
Esperem que es recuperi aviat.

dissabte, 23 de juliol del 2011

Amy Winehouse

Vaig descobrir Amy Winehouse mitjançant una breu entrevista a una revista que no recordo. Era l'època que just acabava de publicar el seu primer disc, Frank. Encara no sonava al fil musical dels dentistes ni protagonitzava escàndols. Era una cantant personal, original i arrogant. I ho podia ser. En aquella entrevista recordo que li preguntaven per altres cantants joves i ella s'afanyava a dir que una cosa la diferenciava de la majoria de cantants: ella no contractava compositors ni feia versions. Componia les seves cançons. I el seu disc, Frank, sonava fresc, nou.

Quan va publicar Back to Black vaig pensar que l'estètica retro era una via fàcil per a poder fer el sempre difícil segon disc, i que tal volta amb el tercer, havent guanyat confiança i experiència, tindríem el gran disc d'Amy Winehouse. No arribarà mai.

Es veia a venir. Descansi en pau.


Discos que ens van treure dels 80: Lights...Camera...Revolution!



Actualment ja ningú els recorda però entre finals dels 80 i inicis dels 90 Suicidal Tendencies eren un grup emergent, fresc, trencador, dinàmic, irreverent, simpàtic i, a més, tenien un gran nivell tècnic. Eren una colla de quillos provinents del món de les bandes de Los Angeles i que, movent-se entre el punk, el hardcore i el thrash metal i un toc de funk, van aconseguir atreure un públic molt divers.

Els seu primer disc és hardcore molt ràpid, el segon té alguna cançó molt bona (War Inside My Head), i mica en mica van anar trobant el seu so. A How Will I Laugh Tomorrow When I Can't Even Smile Today ja es veia que hi havia nivell. Aquell disc començava amb Trip At The Brain:



Però a inicis del 1990 van incorporar el baixista Robert Trujillo (que abans d'entrar a Metallica era un músic molt interessant), i van publicar Lights...Camera...Revolution! Ja havien trobat la fórmula. El seu sucessor va ser The Art of Rebellion, igualment bo i una mica més experimental, i l'any 94 encara van fer un disc també prou bo, Suicidal for Life, que va marcar la fi d'una època per a Suicidal Tendencies.

Ara, més de vint anys després, és normal veure camises amb logos, noms de grups, marques, etc. A meitat dels 80 només els fans de Suicidal en portaven. L'absència de merchandising va fer que els seus seguidors pintéssin el nom del grup a les seves camises. Algunes d'aquestes peces de roba fetes a mà pels fans es poden veure a la portada del primer disc del grup i són, com les famoses bandanes, una icona de la cultura underground de les bandes de LA.

Aleshores no ens ho semblava però aquell breu període de temps entre finals dels 80 i inicis dels 90 va ser brillant. Hi havia grups com Living Colour, Faith No More, Primus i Suicidal Tendencies, tots a un alt nivell creatiu.



Era l'època dels telepredicadors i la cosa va anar com anell al dit per a Suicidal Tendencies, que els van dedicar Send Me Your Money:

dilluns, 18 de juliol del 2011

Anthrax: 30 anys



Sembla que era ahir quan vaig comprar el meu vinil d'Among The Living (1987). No m'ho puc creure. Formada l'any 1981, la banda novaiorquesa pionera del thrash metal (una de les quatre grans), ha fet 30 anys, tal com proclamava orgullós Scott Ian al seu Twitter. El seu primer disc, Fistful Of Metal va ser l'únic que van publicar amb Neil Turbin com a cantant i malgrat la seva portada s'ha de dir que té excel·lents cançons (algunes s'han mantingut al repertori del grup en directe fins a l'actualitat), entre elles la inicial Deathrider o Panic:




diumenge, 17 de juliol del 2011

Gillian Welch


Mai m'ha agradat el country. Encara actualment hi tinc certes reticències, especialment cap al country més comercial i les balades ensucrades. Però amb el pas dels anys m'he anat acostant cap a un tipus de country rural, auster, sobri, que em transmet molta més honestedat i em resulta més evocador de temps antics. La barreja d'ecos del folk de les illes britàniques, però també l'evident influència del blues, m'agrada.

La carrera de Gillian Welch va començar l'any 1992 i des d'aleshores no s'ha separat del seu company musical, i autèntic virtuós, David Rawlings (ambdós provenen de la prestigiosa escola universitària musical de Berklee). El seu darrer disc és l'excel·lent The Harrow & The Harvest.


dimecres, 13 de juliol del 2011

Ottilie Patterson

Descansi en pau Ottilie Patterson, probablement la millor cantant britànica de jazz i blues, i parella del gran Chris Barber. The Guardian té un bon article sobre la seva figura:
Patterson cited the band's visit to the Smitty's Corner blues club in Chicago's South Side as her single most rewarding experience. After responding to an invitation to come up and sing with Muddy Waters's band, she heard one African-American lady patron call out, "Hey, lady, you sing real pretty. How come you sing like one of us?"

diumenge, 10 de juliol del 2011

Kutiman

El Sr. J m'ha fet arribar aquestes perles. No puc fer altra cosa que compartir-les:



divendres, 8 de juliol del 2011

Un record per a Syd Barrett

El 7 de juliol del 2006 moria Syd Barret, un dels genis creatius més importants i influents de la música popular del segle XX. Bon moment per a recuperar no només la seva música sinó també aquest documental de la BBC sobre la seva figura.

dimecres, 6 de juliol del 2011

La banda de punk

Perfect Pair - Castellterçol 31 març 1996
Castellterçol 31 març 1996. D'esquerra a dreta: Eduard Maluquer, Ferran Nogués, Joan Vinyals, Eduard Masllorens

L'altre dia vaig retrobar els meus antics companys de Perfect Pair. Al meu cosí, l'Eduard Maluquer, l'havia vist recentment però pel que fa a l'Eduard Masllorens i al Joan Vinyals, feia uns cinc anys que no els veia i això no pot ser.

Sempre he tingut un complex de culpabilitat amb ells. Aquells nanos van haver de tocar els meus temes durant molts assajos. Algun trauma els deu haver quedat. També fèiem versions, per a suavitzar la cosa. Ja he dit que amb el temps veig clarament que érem un grup de punk. I em refermo en això. Només cal sentir aquest Stop enregistrat al local d'assaig el 24 de març del 2000, una de les darreres vegades que vam tocar plegats.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Discos que ens van treure dels 80: Blood Sugar Sex Magik

Han esdevingut un grup odiós, comercial i previsible com Aerosmith. Però hi va haver un temps en què els Red Hot Chili Peppers eren un grup que fusionava amb gran encert el rock clàssic de bandes com Led Zeppelin o The Who, amb el funk dels setanta de Parliament i Funkadelic, i creava una música fresca, espontània, agressiva i optimista alhora.

Després d'un parell de discos acceptables, l'any 1991 van tenir l'encert de demanar a Rick Rubin que els produís el seu proper disc. Es van instal·lar a una vella mansió de Los Angeles on van crear l'ambient propici per a enregistrar un dels discos clau dels darrers decennis. Allà van fer Blood Sugar Sex Magik. Existeix un documental sobre aquelles sessions: Funky Monks.

L'any 91, just acabats els anys 80 amb els seus sintetitzadors, efectes, filtres, samplers i reverbs, el so cru i honest de gravacions com Blood Sugar Sex Magik van ser un cop d'aire fresc molt necessari per al panorama del rock.

Però mai més els Peppers han assolit aquell nivell de creativitat, ni amb Frusciante ni amb Navarro. Ara estan a punt de publicar nou disc, I'm with You, que esperem que sigui molt millor que els seus predecessors. Jo, però, no en tinc gaires esperances.



Waters, Gilmour i Mason

M'ha havia passat per alt. Els afortunats espectadors que el passat 12 de maig eren a l'O2 de Londres presenciant l'espectacle de Roger Waters sobre The Wall, van poder veure l'aparició per sorpresa (ja van anunciar a l'inici de la gira que això podia passar), de Sir David Gilmour per a interpretar Confortably Numb, i de tots tres membres supervivents de Pink Floyd al final de l'obra interpretant Outside The Wall. El DVD de la gira hauria de ser d'aquest concert. No us perdeu el breu discurs final de Waters.



diumenge, 3 de juliol del 2011

Maria Coma



Maria Coma, una altra que tampoc coneixia. Em recorda la Kate Bush per aquest punt de virtuosisme, de pop amb un petit toc d'excentricitat (la Bush, però, tenia un costat fosc molt interessant). Està enregistrant nou disc.

dilluns, 20 de juny del 2011

Discos que ens van treure dels 80: Nothing's Shocking


Aquest és del 1988 però forma part d'un escollit grup de discos que a finals de la dècada ens van ajudar a sortir d'aquell malson de sintetitzadors i caixes de ritmes, introduint aire fresc i sonoritats que anunciaven temps millors.

Nothing's Shocking és el primer disc en estudi de Jane's Addiction. Recordo perfectament el dia que vaig comprar la meva còipia de Nothing's Shocking, en vinil, naturalment, a una petita botiga de Ginebra. Allò sonava nou, tenia màgia. Les composicions i el so. Fresc, innovador, valent. Una explosió de creativitat. I més de vint anys després segueix sonant nou, cosa que diu molt poc en favor del panorama del rock actual. No hi ha res sobrer en aquest disc. Les 11 cançons són imprescindibles. I el disc desborda personalitat. El rock no ha donat gaires cantants com Perry Farrel. Una veu única i un home de talent que va més enllà del cant: només cal mirar les portades de Jane's Addiction, començant per aquesta de les siameses amb el cap en flames (una escultura de Perry Farrel).

Després de Nothing's Shocking van publicar Ritual de lo Habitual (1990), també un excel·lent disc. La banda es va disoldre i no va fer més discos fins a la decebedora reunió de Strays (2003). Esperem que el seu proper disc, The Great Escape Artist, previst per a l'estiu, ens recordi una mica els Jane's Addiction de Nothing's Shocking.





dissabte, 18 de juny del 2011

Ella and Louis


L'any 1956 Ella Fitzgerald i Louis Armstrong van enregistrar el disc Ella and Louis i l'any següent hi van tornar amb Ella and Louis Again. En aquest cas, segones parts van ser millors: el primer disc, més basat en balades, es va veure superat (si és que això és possible) pel seu successor.

El grup que els acompanyava era ni més ni meys que el d'Oscar Peterson. Virtuós del piano i conegut per la seva velocitat i precisió, Peterson va demostrar en aquestes sessions fins a quin punt podia ser elegant i subtil, per si algú ho dubtava.

Estem davant de dues de les obres cabdals del jazz vocal. La interacció, la química, l'espontaneïtat, la senzillesa, la naturalitat, l'elegància innata. Els arranjaments d'aquests discos han esdevingut canònics.

Pantera 1994: Far Beyond Driven


L'any 1994, dins d'aquell clima en què sortosament ja havíem deixat enrere els anys 80 però el grunge encara no havia assolit el seu apogeu, Pantera van publicar Far Beyond Driven, el primer disc de metal que va debutar al número 1 de les llistes dels Estats Units. I no esterm parlant de heavy per a tot els públics, tipus Kiss (amb tots els respectes), sinó de metal extrem. Els que ja els coneixíem van veure el salt endavant que va suposar Far Beyond Driven. Una banda depressiva per a una dècada depressiva. Eren molt bons. I aquell so. El so de Pantera va crear escola.

dimecres, 15 de juny del 2011

Slayer

Slayer són els únics que quan els veus, te'ls creus. Allò no és una pose. Són així. I són els únics que no fan concessions a l'ornament. Ni musicalment ni visualment. No hi ha res més que l'estríctament necessari. I són una raresa dins el món del metal. Tenen el seu estil i la seva manera de fer. Ells fan el seu camí, aliens al que passa a la resta del món (musicalment parlant). Interpreten el metal a la seva manera, inaccessible, sobri, auster. Encara no m'explico com han aconseguit el seu èxit. Sempre que veig les imatges del grup tocant a un festival multitudinari em sorprèn que hi hagi tanta gent a qui agradi la seva música. Maiden, Metallica, Megadeth, d'acord, però Slayer!?

També hi ha el so. Altres grups tenen un so de guitarra que té una gran producció al darrere, un so aplastant, un wall of sound aplicat a la producció de guitarres. Slayer no. Amb els seus vells amplificadors, el seu so de guitarra és real, cru, lleig. I probablement per això la seva execució és més impactant encara, perquè no es recolza en un coixí sonor. No el cencessiten. I no només musicalment són insòlits. Les seves lletres també ho poden ser, com és el cas de Silent Scream (1988), una ferma condemna de l'avortament:

Tone Loc: quan el món encara era feliç

Actualment ja ningú recorda el bo de Tone Loc. De fet, a finals dels 80 tampoc és que fos un mega-star, però el cert és que al mig del penós panorama musical que oferia la dècada, els vídeos de Tone Loc t'alegraven el dia. La seva estètica macarra amb bon humor va desaparèixer quan als anys 90 es van imposar la violència i el gangsta rap. A més, era divertit veure com reutilitzava elements de cançons de grups com Van Halen.


dimarts, 14 de juny del 2011

Pat Metheny acústic


Pat Metheny va enregistrar l'any 1978 New Chautauqua, un disc de cançons en format acústic. És un dels enregistraments més elegants, suaus i relaxants que he sentit. Ideal per a una tarda d'estiu. Amb excel·lents composicions:


I enguany Metheny publicarà un altre disc acústic, What's It All About, en aquest cas de versions. Versions passades pel filtre Metheny, naturalment. Més íntim i sobri encara que New Chautauqua. A la seva web hi ha vídeos d'algunes peces del disc i una breu entrevista:

dijous, 9 de juny del 2011

Jon Lord fa 70 anys


Jon Lord, el llegendari teclista de Deep Purple i Whitesnake, mestre del Hammond, veritable gentleman i músic de talent gegant, fa 70 anys.

dilluns, 6 de juny del 2011

Muti, contra les retallades Berlusconi a la cultura

MutiNabucco de Verdi va ser estrenada el 1842 quan el govern austríac dominava el nord d'Itàlia. L'obra parla de la difícil situació dels jueus assaltats, conquerits, i posteriorment exiliats de la seva pàtria pel rei babiloni Nabucco (Nabucodonosor). Per tant, el cor de d'esclaus hebreus cantant la frase «Oh mia patria sì bella e perduta!» («¡Oh pàtria meva, tan bella i perduda!», va tenir una ressonància especial en aquell moment, encoratjant la unitat dels italians del 1861. De fet, molts italians volen adoptar "Va pensiero" com a himne nacional.

Aquest és el "Va, pensiero" que es cantava a la Scala (Cor i públic) a l'emperador austríac Francesc Josep i la seva esposa Elisabet (Sissi), cridant un "Visca Verdi, Visca Itàlia!" al final (VERDI = Vittorio Emanuele Re D'Italia).

El passat 18 de març, a Roma, Riccardo Muti va dirigir Nabucco. La televisió ho transmetia. Berlusconi era al teatre. Al final de "Va, pensiero" hi ha els aplaudiments habituals i aleshores un home entre el públic crida "Viva Itàlia!".

Muti deixa de dirigir i li contesta (aproximadament): Sí, visca Itàlia ... Però, com que estem a casa, com a casa, anem a parlar tots plegats. "Va pensiero", en els vells temps, era un símbol polític. Jo no sóc un polític però puc dir que si matem la cultura, sobre la qual es fonamenta la història d'Itàlia [en al·lusió a les retallades del govern en matèria de cultura], la nostra Itàlia sí que serà "bella e perduta". Així que, com que el cor ha cantat meravellosament, ens hauríem d'unir a ells per a tornar a cantar "Va, pensiero!" tots plegats.

Menys de cinc setmanes abans, Muti havia estat operat del cor, i els metges li havien aconsellat no dirigir Nabucco a Roma.

Tot el teatre canta. I es poden veure llàgrimes als ulls del públic i dels cantants.

dimecres, 1 de juny del 2011

L'últim i veritable hippy



No accepteu imitacions. Aquest és l'últim hippy. L'autèntic. Ho ha estat des de finals dels seixanta i ho serà fins a la mort. És l'home feliç. Sempre vestit de blanc i amb el somriure a la cara. Ah, i ni Glenn Hughes ni Mick Jagger. El pacte amb el diable el va fer Jon Anderson: aquesta veu!! Sona com fa quaranta anys!! Trobo inversemblant que Yes puguin estar de gira (i fer un disc!!) sense ell. Visca Jon Anderson.

dissabte, 28 de maig del 2011

The Battle Rages On, aquell disc

Ja fa 18 anys d'allò. Per a commemorar no recordo ben bé quin aniversari, l'any 1993 va haver-hi una segons reunió de la formació Mark II (clàssica?) de Deep Purple, contra tot pronòstic i amb absoluta sorpresa per part de tothom. Com que ja es coneixien (la darrera baralla entre Gillan i Blackmore havia acabat l'any 91 amb la sortida de Gillan), aquest vegada van acordar fer un disc i la seva gira, i tornar cadascú a casa seva. El disc sí que el van fer però a meitat de gira va ser Blackmore qui va abandonar el grup.

Avui he tronat a sentir The Battle Rages On, probablement un dels discos amb pitjor disseny gràfic. A la seva època va ser maltractat per la crítica i actualment sse'l considera un disc menor. Però ha guanyat amb els anys. Va aparèixer en mala època, just quan neixia el grunge i l'estètica "alternativa". No era el moment per a un nou disc de Deep Purple.

Ara el recordem amb nostàlgia però Perfect Strangers era un disc encotillat, sonava empastat, Ian Paice estava molt discret i Gillan no passava per la seva millor època vocal. Però aquella reunió va arribar en un moment idoni.

Objectivament, The Battle Rages On, en conjunt, resisteix molt bé la comparació. La producció de Battle és agressiva i nítida. Gillan canta molt bé (millor que l'any 1984), el disc és molt variat a nivell estilístic, és un disc valent, i tothom fa una execució de gran qualitat. No sé què esperava la gent. In Rock? Blackmore està funky! No cal dir res més. Bé, sí: és el penúltim enregistrament elèctric que va fer Blackmore abans d'abandonar el rock. I, què collons, és un disc de Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice. L'últim.

El disc mereixeria una edició deluxe, amb remescles, preses alternatives, i amb les versions que Joe Lynn Turner va deixar a mig fer d'alguns dels temes abans que Gillan tornés a la banda.

De la gira va aparèixer el disc Come Hell Or High Water (un bon directe), i el corresponent vídeo/DVD que recull el darrer concert del grup i que estava farcit d'entrevistes amb els Purple restants on explicaven (i es quedaven a gust) les raons que els havien portat a fer fora Blackmore del grup. El mateix vídeo mostra un dels típics numerets de Blackmore llençant un got d'aigua a un dels càmeres. De fet el concert comença sense el guitarrista, que no es digna a aparèixer en escena fins que li toca fer el solo de Highway Star.

L'any 2006 va aparèixer la capsa de 4CD Live in Europe 1993, que recull dos concerts sencers d'aquella gira, el segon dels quals, del 9 de novembre, és la darrera actuació que van fer Blackmore, Gillan, Glover, Lord i Paice (la del DVD Come Hell Or High Water, amb tots els seus incidents).

Els Purple d'aquella gira eren una molt bona banda, malgrat les tensions personals. Molts grups joves, després d'un parell de discos han protagonitzat gires mediocres i s'han dissolt. I aquí teníem uns Purple que rondaven els 50 anys i que ja no havien de demostrar res al món, però que encara eren una banda digna de veure en directe.

divendres, 20 de maig del 2011

Recopilació de blues per a Can Jordi (2a part)

Seguim repassant la recopilació de blues que estic preparant per a Can Jordi.



Imelda May
no és una cantant de blues però cap amant del blues posarà objeccions a Dealing With The Devil, del primer disc de la irlandesa, No Turning Back.


De Jethro Tull he triat dues cançons dels seus inicis i dues de recents perquè la seva sonoritat és molt diferent i perquè són excel·lents. L'edició de luxe del seu disc de debut, This Was (1968) conté enregistraments en directe fets per a la BBC, entre ells una versió de Stormy Monday. I del propi This Was he triat el blues Someday The Sun Won't Shine For You. Jethro Tull als seus inicis era una banda amb un fort component de blues i l'ha mantingut fins a l'actualitat: l'any 1995, amb el retorn a un so més acústic, van publicar el sensacional Catfish Rising, on hi havia alguns grans blusos com Roll Yer Own i Sleeping With The Dog.



L'any 1988, vuit anys després de la dissolució de Led Zeppelin, Jimmy Page va fer aquest disc en solitari, Outrider, per al qual es va envoltar de gent molt especial. No grans estrelles ni noms coneguts (no li fa cap falta), sinó gent com Tony Franklin, Barriemore Barlow, Robert Plant (aquest sí), i una de les veus més impressionants i personals que ha donat la música popular del segle XX: el bo de Chris Farlowe. Amb ell va enregistrar tres cançons per a Outrider, totes en clau de blues. Aquestes tres joies tenen un clima especial, amb Farlowe cantant com si fos la seva última sessió de gravació. Una excel·lent col·laboració.


Face To Face
, disc pòstum de John Lee Hooker. N'he triat un tema amb Johnny Winter. Ni més ni menys.



L'incombustible John Mayall, un dels pares del blues britànic, va publicar l'any 2001 Along For The Ride, un dels discos amb la portada més lletja dels darrers temps però amb alguns bons temes com ara A World Of Hurt.


Jools Holland, conegut pel seu programa televisiu i els discos farcits de grans col·laboracions, va publicar l'any 2001 el disc Small World Big Band Vol.1, que inclou algun moment molt interessant com Seventh Son cantat per Sting, I Put A Spell On You cantat per la Mica Paris amb David Gilmour a la guitarra, o el Horse To The Water, un dels últims enregistraments que va fer George Harrison. Del disc del 2002, More Friends: Small World Big Band Volume 2, he triat la col·laboració amb Jeff Beck: Drown in My Own Tears.


Koko Taylor, la darrera reina del blues, que en pau descansi. Del seu darrer disc, Old School (2007), he triat el blues Bad Avenue però també he volgut incloure Can't Let Go, l'explosiva cançó que obria el seu disc del 1990 Jump For Joy.

dijous, 19 de maig del 2011

Recopilació de blues per a Can Jordi (1a part)

Fer recopilacions és una cosa seriosa. Tot un art. Ara fa temps que no en feia cap però a l'època de les cassettes n'havia fet moltes. Cada cinta era una petita obra d'art. El seu contingut era curosament seleccionat i variava molt depenent del destinatari o del tema.

En aquest cas, aprofitant que a Can Jordi poden funcionar amb mp3, estic preparant un cd amb blusos molt variat i amb no més de dues cançons per artista per tal que pugui sonar sense fer-se monòton. Vejam que hi he posat fins ara.

De Buddy Guy he posat quatre temes perquè la sonoritat dels dos primers és molt diferent a la dels dos segons. Hi ha dues cançons de la seva primera època, tretes del CD The Complete Chess Studio Recordings, i dues més del disc que va tornar a posar Buddy Guy en primera línia l'any 1991, Damn Right I Got the Blues. Blues de Chicago, musculós i enèrgic.

Rosa's Cantina, del disc Purpendicular de Deep Purple (1995). No és un blues però té ànima de blues i va bé per a donar un toc de variació. Una cançó que fa olor de fusta, especialment l'orgue de Jon Lord.

Eric Burdon, a mesura que es va fent vell torna a abraçar el blues. El seu darrer disc en estudi, Soul Of A Man (2005), n'és una prova.

Després d'haver fet molt discos mediocres i haver malgastat el seu talent, l'any 1994 Eric Clapton va entrar a l'estudi i va enregistrar en directe, a l'antiga, un disc de blues clàssic: From The Cradle. Crec que és un dels discos de referència del gènere. Malauradament, no ha tornat a fer res que s'acosti a això.

Després d'uns anys erràtics, el 1992 l'incombustible Glenn Hughes va enregistrar un disc per a la sèrie L.A. Blues Authority. Però Hughes no va agafar el camí fàcil de versionar un grapat de clàssics de Muddy Waters, sinó que va parir una col·lecció de blusos del seu puny i lletra i es va envoltar de músics convidats com ara John Norum, el gran Tony Franklin o Jason Bonham. Blues poderós, agressiu i apassionat com tot el que fa aquest home.

Al disc Ain't Gonna Be Your Dog de Howlin' Wolf podem trobar alguna joia inèdita com ara un grapat de cançons en format acústic que ens permeten veure una de les icones del blues elèctric de Chicago apropant-se a l'estic rural del Delta.

Jeff Beck va iniciar el 1999 una sèrie de discos d'estudi eclèctics i molt elèctrics que a vegades inclouen alguna sorpresa com és el Brush With The Blues del disc Who Else! o la seva versió de Rollin' and Tumblin' cantada per Imogen Heap i que trobem al disc You Had It Coming (2001). Blues progressiu. Ningú fa ni farà mai el que Beck fa. Únic, insòlit i irrepetible.

dissabte, 14 de maig del 2011

Can Jordi Blues Station, 13.05.11

Al final la Marina no va poder tocar perquè vam tenir problemes amb el violoncel. Tret d'això, el concert va anar prou bé, especialment tenint en compte que vam rescatar cançons que no havíem tocat des de meitat dels anys 90, assajades el dia abans. El més important és que ens ho vam passar bé. Gran ambient a Can Jordi i, com sempre, excepcional hospitalitat d'en Vicent.


dilluns, 9 de maig del 2011

Acústic Pair +

Dimecres a la tarda arriba el meu cosí per al concert de divendres. El dia abans, dijous, farem un assaig (l'assaig) amb na Marina i veurem si funciona l'invent. No és dels concerts que millor m'he preparat però el fet de tocar amb l'Eduard em dóna confiança. Perquè el meu cosí no es posa nerviós. Mai l'he vist nerviós abans d'un concert. Es preocupa per assumptes racionals (aspectes tècnics, de so, de condicions del local), però no es posa nerviós. O ho dissimula molt bé.

Enguany fa 10 anys de la darrera vegada que vaig tocar amb ell en públic. Va ser al concert que Perfect Pair vam fer al festival Sona 9 del Senglar Rock l'any 2001.

Nou llibre dels Who


Tal com el seu títol indica, Won't Get Fooled Again: The Who from Lifehouse to Quadrophenia està centrat en l'època que per a molts és el cim creatiu de Pete Townshend. No l'he llegit però el poso a la llista. Per la portada, promet.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Les audicions per a ser bateria de Dream Theater


Dream Theater han estat intel·ligents i han convertir les seves audicions en un show mediàtic. Ho tenim filmat tot (tal com hagués fet Mike Portnoy!): des que cada bateria surt de casa seva a qualsevol lloc del món, fins que arriben a l'aeroport de NY i finalment fan l'audició.

Ser bateria de DT actualment no representa només ocupar un dels llocs de més prestigi a nivell tècnic (en el seu camp estilístic), sinó que és una feina molt atractiva: de ser un bateria valorat per un públic minoritari i per les revistes especialitzades passes a ser un músic de masses, que fa gires mundials tocant a les sales més prestigioses, i guanyes més diners dels que hauràs vist fins ara. És com quan Deep Purple van fitxar David Coverdale l'any 1973: de cop i volta un desconegut cantava al California Jam.

Aquests són els documentals que de manera cronològica recullen el procés d'audició per a ser bateria de Dream Theater:

The Spirit Carries On Episode 1
The Spirit Carries On Episode 2
The Spirit Carries On Episode 3

dijous, 28 d’abril del 2011

Lluís Coloma Trio


Ahir vaig veure un gran concert del Lluís Coloma Trio al programa De prop (Canal 33), que es pot veure sencer a la web de TV3. Cal destacar els músics que acompanyen Lluís Coloma: Manolo Germán (contrabaix) i especialment en Marc Ruiz (bateria).

Coloma és un pianista de blues i boogie-woogie però hi afegeix el toc progressiu d'un pianista de jazz amb molt bona tècnica. Un concert divertit i imaginatiu. Molt recomanable.