dimecres, 14 de setembre del 2011

Tres que han arribat

M'acaba d'arribar un paquet amb tres discos. Encara no els he sentit. Hi ha el nou de Dream Theater, A Dramatic Turn Of Events, el primer disc de la banda sense el seu bateria i líder durant vint anys, Mike Portnoy. la incorporació d'un nou membre a grups consolidats sol ser un revulsiu i normalment serveix per esperonar el grup. Em ve al cap el cas dels Beatles: l'any 1969, quan les sessions del que acabaria sent Let It Be estaven abocades al fracàs, enmig de la manca d'idees i amb les relacions personals en estat crític, Harrison va tenir la idea d'incorporar Billy Preston com a músic convidat. L'ambient va canviar immediatament i les sessions van donar interpretacions fresques i carregades d'energia com ara el mític Get Back o Don't let Me Down. També penso en Deep Purple. L'any 1994, la segona reunió amb Ritchie Blackmore havia dut la banda a un estat de tensió que tots coneixien bé. La sortida del guitarrista i l'entrada de Steve Morse va suposar un alleugement i un estímul creatiu per a una banda acostumada a treballar sota tensió. El resultat fou el disc Purpendicular, una col·lecció de cançons variades i espontànies que, si s'arriba a publicar als anys setanta, actualment seria un clàssic aclamat per tothom. Encara no l'he sentit però espero que el cas de Dream Theater vagi en aquesta línia.




El segon disc del paquet és el nou de Laura Marling, A Creature I Don't Know. La vaig conèixer musicalment amb el seu segon disc, I Speak Because I Can. Diríem que fa americana si no fos que és una cantant britànica. Em dóna la sensació que aquest nou disc és més sobri i cru que l'anterior. Ja em va bé.




El tercer disc és Worship Music, el nou d'Anthrax. Un disc de retorn per partida doble. Primer perquè és el primer disc des del sensacional We've Come for You All (2003), i després perquè és el primer disc amb el seu cantant Joey Belladonna des que abandonà el grup l'any 1992. Jo no era partidari d'una reunió amb Belladona. La seva etapa amb John Bush havia estat sensacional i havia culminat amb l'esmentat We've Come for You All i el CD i DVD en directe Music of Mass Destruction. La gravació de Worship Music, a més, ha estat llarga i difícil. La van començar amb John Bush a la veu, la van continuar amb el fugaç Dan Nelson, i finalment ha estat Belladona qui ha acabat posant veu a un disc que estava pràcticament enllestit. Fins a quin punt l'han refet és una incògnita. Charlie Benante segueix sent, més de vint anys després, un dels millors bateries de metal del món mundial. Espero que el disc estigui a l'alçada de les expectatives.