Demanar és fàcil. Alguns desitjos ràpids...
Improbable però no impossible: la reunió de Supertramp. L'any 1983 el grup va continuar sense Roger Hodgson, cosa que, salvant totes les distàncies, és com si els Beatles haguessin continuat sense Paul McCartney. Durant els darrers anys han estat de gira cadascú per separat. Supertramp sense Hodgson han anat publicant discos decents però lluny d'obres com Breakfast In America:
Molt improbable: retorn de Rainbow. Ritchie Blackmore va decidir l'any 1997 penjar la Fender i formar el grup de folk ensucrat Blackmore's Night. Des d'aleshores hi ha hagut una forta pressió per aconseguir una reunió de Rainbow. Dio hi hauria accedit però ara és massa tard i crec que tots ens conformaríem amb una reunió amb Joe Lynn Turner. Em temo, però, que no ho veurem.
Jimmy Page fa anys que es troba còmode vivint el seu status de llegenda viva del rock, recollint premis i assistint a homenatges, però no ens ha proporcionat gaire activitat musical. A banda del solitari concert de reunió de Led Zeppelin a l'O2 (2007), i l'aparició del guitarrista a la pel·lícula documental It Might Get Loud (2009), poques coses hem sabut. Però el cert és que Page va repetint que té idees per a un nou disc en solitari i que sembla ser que n'hauria enregistrat una part. Crec que tothom estaria més que satisfet amb un disc com Outrider.
Roger Waters és un altre que també viu còmode com a llegenda viva del rock. A diferència de Jimmy Page, el seu nivell d'activitat ha estat intens, especialment després d'haver portat el seu espectacle de The Wall per mig món durant els darrers dos anys. Tot això està molt bé però molta gent encara espera un nou disc de Waters. El seu darrer treball en estudi va ser el sensacional Amused To Death però això era l'any 1992. Durant els darrers anys, Waters ha fet declaracions esporàdiques en què parlava de la preparació d'un proper disc en estudi però el tema sempre ha acabat aparcat en favor d'altres projectes com ara l'òpera Ça Ira. Esperem que havent acabat la gira de The Wall, l'any 2012 puguem tenir noves composicions de Roger Waters.
Jethro Tull és un altre grup que s'ha trobat molt còmode exercint de clàssics del rock. Tot i que se'ls ha de reconèixer una notable activitat en directe i un bon grapat d'edicions de concerts i reedicions de material antic, el cert és que la banda va fer el seu darrer disc amb cançons noves l'any 1999 amb J-Tull Dot Com (no podem dir que The Jethro Tull Christmas Album fos un disc nou de Jethro Tull en tota regla). Les gires constants i les edicions de luxe dels seus clàssics estan molt bé però Ian Anderson és un dels millors compositors que ha donat el rock i ja va sent hora.
Rolling Stones. Des dels anys 90, encara estem esperant un gran disc dels Stones. Pensem-hi un moment: Steel Wheels, Voodoo Lounge, Bridges to Babylon, A Bigger Bang. Tots tenen alguna excel·lent cançó però cap d'ells serà recordat com un gran disc en conjunt. La celebració l'any 2012 dels seus 50 anys com a grup seria una bona ocasió per a fer un bon disc.
Aerosmith. Malgrat les petites (o grans) disputes entre Tyler i Perry, fa temps que la banda està treballant en un nou disc produït per Jack Douglas i que no arriba mai. El darrer disc bo de la banda va ser Nine Lives (1997). Després vindria el mediocre Just Push Play (2001).
Earl Greyhound va ser un dels grans descobriments de fa un parell d'anys. El seu disc Suspicious Package (2010) és un sensacional treball. El trio ha estat de gira des d'aleshores i el 2012 tocaria que fessin nou disc.
Super 400 són un altre grup del que espero amb moltes ganes el seu proper disc. No han deixat de girar i fins i tot han passat per Bercelona però el seu darrer disc, el brillant Sweet Fist, ja és del 2009 i en volem més:
Sobre les sessions de Get Back/Let It Be ja en vaig parlar. Bàsicament el tema és que el 30 de gener del 1969 els Beatles van pujar al terrat de l'edifici d'Apple i van oferir un concert per sorpresa. Va ser l'última vegada que van tocar en públic. Una bona part de l'actuació va apa`reixer al film Let it be. Als anys 80 es podia aconseguir en vídeo però mai més s'ha reeditat, naturalment tampoc en DVD. Ja seria hora, no?
Harvest, la banda barcelonina de rock progressiu va publicar Underground Community l'any 2009. Des d'aleshores han actuat regularment en directe (teloners de Marillion al Sant Jordi Club), han consolidat un estil que beu del rock progressiu a cavall de grups com Pink Floyd i Porcupine Tree, però amb una versatilitat que no els impedeix abraçar el folk acústic, i han esdevingut una màquina de precisió. Actualment estan enllestint el seu segon disc que promet ser una obra d'orfebreria. Imprescindible veure'ls el directe si en teniu oportunitat.
Them Crooked Vultures, la superbanda que van formar Dave Grohl (Foo Fighters), John Paul Jones (Led Zeppelin), i Josh Homme (Queens of the Stone Age), va publicar un impressionant disc de debut l'any 2009. La seva barreja de rock clàssic i sonoritats progressives va funcionar a la perfecció. Des del 2010 han estat treballant en el proper disc. Esperem que aparegui el 2012.
Sammy Davis va oferir un concert per a UNICEF a Paris l'any 1985. És un espectacle d'entertainment integral i de la més alta qualitat. Coses així ja no es poden veure. L'actuació es va editar en VHS però està descatalogada i mai ha estat editada en DVD. Això està entre els meus desitjos per al 2012.
Un altre desig: l'any 1984, Frank Sinatra va fer el seu darrer veritable disc de material nou (després van venir coses com els duets, però allò ja era una altra història). Amb una big band de luxe comandada per Quincy Jones, Sinatra va convidar un grapat d'amics (no li agradava enregistrar sense tenir públic a la sala, per petit que fos perquè deia que sinó no es motivava), i va facturar un disc brillant a tots els efectes. Enregistrat en directe, naturalment, sense trampa ni cartró. Entre els músics de la humil big band hi havia Michael i Randy Brecker, George Benson, Steve Gadd, Lionel Hampton i Ray Brown. El disc que en va sortir ja el coneixem: L.A. Is My Lady. La qüestió és que les sessions van ser filmades i el documental es va editar en VHS amb el títol Frank Sinatra: Portrait Of An Album (jo el tinc), però mai s'ha editat en DVD. Ja van sent hora, no?
Ja hem parlat al blog de la super sessió de blues que va donar lloc al disc de Sonnyboy Williamson anomenat Don't Send Me No Flowers, en què hi van prendre part, entre d'altres, Brian Auger i Jimmy Page. L'any 1991 es va editar breument en CD però fa vint anys que està descatalogat. Mereixeria una edició a l'alçada del seu valor històric.
Bé, podríem seguir però crec que amb això de moment n'hi ha prou :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada